01-Juliol-2014
Les illes del Carib.Na Marialaura i jo arribàrem finalment a les illes del Carib. Havíem sortit de les Canàries en el veler de'n Reinhard. Havíem visitat les illes de Cabo Verde. Havíem passat 14 navegant d'un costat a l'altre de l'Atlàntic. I la destinació era millor que el viatge: les Antilles!
La primera illa que visitàrem és Barbados. Anàrem primer a aquesta illa perquè és la que queda més a l'est i, per tant, la que fa el viatge més curt des de l'Àfrica. Barbados és més petita que Mallorca, però és un estat independent. Als anys 60 els anglesos donaren independència política a les seves possessions al Carib deixant un munt d'illes-estat i dificultant que els caribenys tinguessin una veu comuna per parlar dels seus problemes comuns.
A Barbados hi queden pocs llocs de natura verge. Hi ha moltes cases i hotels i al camp predominen les pastures i els camps de canya de sucre. Els americans, canadencs i europeus hi arriben en massa en avió o en creuer.
Nosaltres fondejarem el Runaway a una platja de Bridgetown, la capital. Després de beure l'"anchor beer" de rigor, nedar i tocar terra tocava fer paperassa. Baixarem a terra amb els passaports i travessarem la ciutat perquè ens els segellessin a la terminal del port. Què diferent de l'avió! A l'aeroport no et deixen sortir sense el control de passaports. En vaixell has d'anar expressament a demanar per favor, que et posin un segell! A la terminal hi ha una gran zona duty free pels turistes dels creuers que estava plena de gringos comprant alcohol, souvenirs o enganxats a l'iPad. Molta gent. Impressionava, després de dues setmanes on erem 4 a bord, era un xoc fort. La burocràcia t'obliga a visitar tres despatxos, un al costat de l'altre, i emplenar els mateixos formularis i respondre les mateixes preguntes cada vegada: la duana, l'autoritat migratòria i l'autoritat portuària.
Ja amb els passaports en regla, anàrem a fer una volta pel centre, beguérem aigua de coco i menjarem al mercat. Allà, mentre menjava un pollastre amb arròs un senyor del lloc em va dir que els rastaman (duia uns cabells ben descambuixats plens de sal i una barba ben llarga) no mengen carn, mengen peix. Vàrem continuar un poc la broma però el nostre amic tot d'una se n'anà que tenia feina. Resulta que aquest personatge el trobàvem cada vegada que baixàvem a terra: al super, al carrer comercial, creuant una carretera... i cada vegada me cridava: "Hey Rastaman! Everything alrigth, man?!"A Barbados hi vàrem trobar una gent com enlloc més. Quan veuen dos blanquets amb cara de perduts tot d'una vénen a veure com ajudar-te! Un dia cercàvem una bugaderia i miràvem un mapa a un cantó. S'atura un senyor a veure què cercàvem, mos dóna indicacions i, quan estava a punt de partir, diu: "Jo crec que aquesta bugaderia ha tancat". Sense pensar-s'ho ni un segon treu el mòbil, crida un amic per demanar-li el telèfon de la botiga i hi crida. Efectivament, havia tancat. Però no passa res. Ell en coneix una altra i ens hi acompanya. El mateix que faria jo per un guiri perdut a Palma. Ben igual!
A Barbados vàrem rebre dos nous tripulants a bord: en Bill i en Joe. Dos americans del Colorado. Ja erem sis! Férem una compra de menjar grossa, carregarem aigua i gasoil i sortirem cap a Tobago després de 10 dies gaudint de les platges, la gent i el clima de Barbados.
Tobago és ben diferent. Té forma allargada i és muntanyosa. Potser per això en l'època colonial no apareixeren els latifundis d'altres illes i la selva es manté inalterada. En els pocs poblets que hi ha, la majoria són rastafaris i fumen cigarretes que fan una olor rara. Quan arribarem a terra, un d'ells ens donà la benvinguda amb un "welcome to Paradise!" que te lleva qualsevol dubte que estàs al Paradís. El que veus és un petit poblet que lluita per un trosset de terra amb la selva, de matí te desperten els renous dels ocells i de vespre te'n vas a dormir sentint grups d'amics cantant cançons den Bob Marley.A Tobago s'hi ha d'anar amb en Bill, el nou membre americà de la tripulació. Ell baixava a terra de matí i tornava a bord el vespre. En dos dies coneixia mig poble!! Xerra que te xerra! Un dia el vengueren a cercar un pescador perquè el seu ajudant havia d'anar a un funeral i necessitava algú per sortir. En Bill és pescador de riu a Colorado i qui sap quantes mentides de pescador s'havien contat... Això sí, en tornar, dues llagostes quedaren a bord com a jornal!
De Tobago navegarem cap a Trinidad. On na Marialaura i jo decidirem deixar enrere el Runaway i encetar una nova etapa del viatge. Destinació: Cuba. Ho volíem veure abans que s'acabessin els barbuts i vos ho contaré al pròxim capítol.
