15-Maig-2014
En Damià és un jove esporlerí que va partir de Mallorca per veure món. Mes a mes, anirà explicant l'aventura que comparteix amb la seva al·lota italiana, ma Marialaura.Benvolguts esporlerins,
L'estiu passat, na Marialaura i jo varem decidir fer realitat un projecte que mos voltava per cap. Varem decidir preparar les motxilles, deixar enrere família, amics i feines, i partir a fer un viatge tan llarg com els nostres estalvis permetessin. Volíem travessar l'Atlàntic en veler i visitar l'Amèrica Llatina, després fe el Pacífic, visitar-ne les illes i veure el sud-est asiàtic abans de tornar a Sa Roqueta. Un pla ben ambiciós que va canviant i adaptant-se dia a dia segons anam aprenent aquest nou ofici de viatger.
El primer objectiu ja l'hem aconseguit. Després de molta cerca i que un capità ens deixés tirats a Barcelona a l'últim moment, varem conèixer en Reinhard a Tenerife. Havíem anat a les Canàries perquè a Novembre hi ha molts velers que van allà a cercar els Vents Alisis que t'empenyen cap al Carib. En Reinhard és un capità alemany que, després d'anys de feina, es va comprar un veler per fer la volta al món. El Runaway és un catamarà de quasi 12m d'eslora on sempre té gent amb qui comparteix etapes del viatge i despeses.
De Tenerife varem navegar cap a Cabo Verde, un país format per un grup d'illes que són al sud de les Canàries i a l'oest de Senegal. Hi varem arribar en 6 dies i mig. La vida a bord canvia totalment quan es surt del port. En Reinhard, na Marialaura i jo ens dividíem les 24 hores del dia en guàrdies de 3 hores durant les quals havíem de vigilar que les veles funcionessin bé, que no hi hagués altres vaixells a prop, que el vent no fós massa fort... Els horaris també se transformen. Com que el generador eòlic i els panells solars donen l'energia justa, tot l'estalvi és benvingut. Així que, quan fa fosc, qui no està de guàrdia, a dormir. L'hora de sopar són les 4 i mitja o 5, així a les 6 ja s'han escurat els plats. És una vida dura perquè vas sempre just de son. Però té recompenses. Quan un dofí te veu, crida els seus amics i te fan el seu espectacle a la proa, ningú se'n recorda de quantes hores ha dormit! I veure terra després d'una setmana també és un moment preciós: hi ha persones, hi ha muntanyes, hi ha arbres, hi ha olors i pots dormir!Cabo Verde és un país que no és gens verd. Va ser colònia de Portugal fins fa poc i la gent xerra portuguès. Eren illes deshabitades fins a la colonització però eren conegudes pels comerciants per unes mines de sal que aprofitaven de tan en quan. En aquella època sí que era una terra verda, però l'agricultura dels portuguesos (canya de sucre) va empobrir el sòl de tal manera que quasi tot el territori és ben sec avui dia. Tanmateix, el comerç d'esclaus africans cap a Amèrica mantingué l'economia ben activa quan la terra s'esgotà. És impressionant pensar que fèiem les mateixes rutes i usàvem els mateixos vents que aquells que comerciaven amb humans no fa tant!
Des del port de Mindelo partirem cap a l'altre costat de l'oceà. Aquesta vegada érem 4 tripulants, ja que una holandesa anomenada Saskia es va afegir al grup. Això va fer que tenguéssim menys hores de guàrdia i més repòs. La navegació durà 14 dies en els que varem haver de canviar d'hora unes quantes vegades a mesura que es feia fosc més i més tard. Celebràrem cap d'any a l'oceà. Per sort, jo, tot previsor, havia comprat raïm i m'havia baixat una aplicació pel mòbil que mos tocà la campana perfectament. Qui més va patir en aquests dies varen ser les mares. 14 dies pensant que érem al mig de l'Atlàntic sense sabre res de nosaltres, ni una cridad, ni un mail, ni un SMS degué ser llarg. Per sort tenguérem molt bon vent tot el viatge i arribarem a destí dies abans del previst. En rebre cobertura des de Barbados, tot d'una, varem donar senyals de vida a casa.
Arribar al Carib després de 2 setmanes de mar i núvols és un moment d'eufòria. Tornes a tirar l'àncora i ni te'n recordaves de com se feia. Apagues els instruments i gaudeixes d'una cervesa i que les ones no te remenin. Després, a nedar cap a la platja i tocar arena. Mos la posavem per la cara i tot!Les illes del Carib són una mescla impressionant de natura tropical, gringos cremats pel Sol, rastamans estil Bob Marley i platges meravelloses. Al pròxim Sportilus vos contaré les nostres peripècies en les aigües on navegaren els pirates més famosos i per on passà tot l'or d'Amèrica.
Damià Rita Espada"
